A la recerca de bibliografia per al meu TFC sobre Lectura Fàcil he topat amb el llibre de Daniel Pennac, Com una novel•la. I com una novel•la fascinant ja llegida en el passat he gaudit immensament de les idees que ens brinda el professor francès sobre les claus de l'animació lectora en els nostres joves i infants, i la manera d'aconseguuir formar grans lectors amb èxit.
Dit així sembla tot molt fàcil, oi? No us ho creieu: no ho és pas. Llegint les pàgines d'aquest agradable llibre m'han vingut a la memòria moments tendres de la meva llarga etapa d'estudiant i les veus dels MESTRES, amb majúscules, dels quals puc dir que he après algunes coses, que ja és molt dir (amb això no vull desprestigiar l'ofici de docent però quan sobresurt algú, aquest algú és realment per a tota la vida!, i avui dia es poden comptar amb els dits de la mà les persones que es mereixen realment aquest títol). I quines persones són aquestes que tan importants han esdevingut per a la meva formació integral com a persona? Podríem dir que n'han estat tres, o millor dit, quatre.
Una, professora de lingüística general a la UB, italiana. El seu nom, Valeria Salcioli. Fou tan gran la seva influència que durant anys vaig voler anomenar la meva futura filla amb el seu nom. Amb ella vaig aprendre moltíssim sobre comunicació, també en majúscules, i vaig conèixer grans veus expertes en el tema com Jesús Tusón o Sebastià Serrano, entre d'altres. Les seves classes per a mi eren un gran tresor només perquè transmetia una senzillesa expressiva difícil d'imitar. Tenia, a més, el dot de ser una gran persona, humil, que tractava d'igual a igual l'alumnat. Era tota dolçor i la recordo especialment pel dia que em va convocar telefònicament per fer l'examen d'obtenció de la nota final de Matrícula d'Honor de la seva assignatura. Va ser un gran shock, aquella trucada, i encara més fer l'examen a dalt de tot de l'edifici històric de la UB un dia del mes de juny, en aquella terrassa on la gent et mirava suspicaçment preguntant-se quina tasca deuríem estar fent tres individus amb aquell sol gairebé asfixiant de l'incipient estiu. De fet es pot dir que va ser la meva primera gran MESTRA.
També de Lingüística, però aquest cop romànica, ressalta un nom. Un home jove llavors, molt jove, massa jove diria jo per ser davant la tarima d'una classe de l'edifici vell de la Facultat de Filologia de la UB. Era l'Enrique Gargallo. El seu carisma, la seva veu, la seva expressió, culta però alhora pròxima, el seu bagatge i ganes de transmetre, d'ensenyar, el seu atractiu (SÍ, ATRACTIU, ho confesso) em consternava perquè era tant el que es podia aprendre de la seva oratòria que després de les seves classes una corria desesperada a la Biblioteca Central a la recerca de la més gran extensa bibliografia sobre el tema. La meva mare s'espantava en veure'm arribar de la universitat sempre tan carregada. D'ell vaig aprendre la manera d'estimar millor les llengües, d'abraçar-les totes juntes com a germanes de les cultures del món, d'un món que llavors era tot meu i que havia de descobrir. Fins i tot vaig ser la correctora del llibre escrit per ell mateix que porta per títol Les llengües romàniques, publicat a Empúries, feina llavors excepcional per a una estudiant de tercer curs de carrera, que encara deso avui en un prestatge del meu estudi com un monument preciós. Quan a vegades baixo a Barcelona, i visito la facultat, em semto temptada de pujar al seu despatx per sentir-lo, de nou, per sentir la seva veu, aquella música que les seves paraules encomanaven, aquella alegria romànica que tan bé sabia transmetre i infondre als assistents a les seves classes plenes de gom a gom. A més de l'amor i la passió per les llengües, vaig aprendre que parlar bé i eloqüentment en públic no està renyit amb la senzillesa i la humiltat de coneixements. Ell et deixava les portes ben obertes a la curiositat, per avançar-te a allò desconegut que t'havia volgut insinuar i això, llavors, per a mi era com sentir el neguit del coneixement també en majúscules que em corroïa per dins. Sento una profunda emoció en recordar totes aquestes sensacions d'universitària.
Altres eminències del món de la filologia pertorbaren la meva ànima en aquells anys de la meva joventut. No puc deixar d'esmentar el Prof. Jaime Vándor que m'introduí en el fascinant món de la llengua hebrea, i dels estudis del qual conservo encara la il•lusió d'iniciar algun dia un viatge cap aquell país. Recordo que m'animava a anar a un kibutz per endinsar-me més en l'estudi de la llengua, i jo no m'hi acabava de decidir... També una Lola Badia o un Anton Espadaler m'embadaliren amb la seva forma d'explicar i ensenyar a llegir els clàssics, i aquí és on volia arribar, vés per on, després de tot aquest bagatge.
Ensenyar a llegir es pot dir que ningú t'ensenya, ets tu qui a base de molta i molta lectura tries el camí que millor et condueix als teus objectius lectors. Els mestres ajuden, és clar que sí, t'enlluernen amb claus noves que no havies ni tan sols fer evidents per ajudar-te en la tasca d'aprendre a llegir però només tu sol estableixes la relació´unica, íntima, gairebé mística amb la lectura. Avui dia s'insisteix molt en la idea d'inculcar bons hàbits de lectura als nostres nens i adolescents, des de ben petits quan, en realitat, en moltíssimes ocasions, els grans lectors i escriptors no han tingut al seu costat cap model que els ensenyés a fer-ho. En el meu cas ha estat així, tot i que jo no em considero una gran lectora. A casa meva llegia gairebé d'amagat, sobretot els textos en llengua catalana que comprava amb els diners de la setmanada, i més aviat era una cosa estranya que algú de la meva família anés amb un llibre sota el braç. Ah, és que jo era, fins i tot, de les que anaven pel carrer llegint. Qui em coneix us ho pot ben dir! Tothom sabia de mi al barri per aquest simple detall, per aquesta mania meva, i encara avui, quan les veïnes del Guinardó demanen la meva mare per mi, m'anomenen la lectora, la que sempre duia un llibre entre mans. Què vull dir amb tot això? Que es pot motivar a llegir, que es pot acompanyar el nen o el jove en el procés de lectura, però realment ha de ser ell qui prengui partit en aquesta decisió d'estimar l'acte de llegir per sempre més. I si la seva voluntat és ferma, llegirà per sempre, d'això n'estic fermament convençuda. Per poder llegir, LLEGIR, ens ha de moure el desig de fer-ho, l'ànsia de retrobar-nos amb nosaltres mateixos i amb el món en el silenci de la unió amb el llibre, llibre que ens acompanya en la intimitat de la nostra experiència vital.
Em quedo amb Pennac i algunes de les coses que diu en aquest Com una novel•la.
